“La tinc barata”. M’ha sobtat la frase, i en acabar la nostra conversa he fet allò que fem ara totes les ànimes poc avesades a les dites populars: anar a cercar-la a la xarxa. Ben mirat, ens hem convertit en la societat que tot ho busca a la teranyina insaciable d’internet i hem oblidat els diccionaris, que fan bonic a les prestatgeries. Però aquestes serien figues d’un altre paner.
Continuo amb les meves indagacions sense èxit. Res, enlloc. Únicament he après que una barata és un sinònim de bescanvi, un mot que confesso que desconeixia.
Dedueixo, per tant, que “la tinc regalada” ha estat una resposta cortesa al meu comentari sobre la memòria privilegiada d’en Xavier Pallerola i a l’admiració que m’ha provocat que als seus 90 anys sigui capaç de retenir, amb una precisió més que envejable, un reguitzell de dates, noms, cognoms o fins i tot la composició (suposo que gairebé completa) de l’equip de bàsquet femení que va entrenar a principis dels anys setanta, format per un grup de treballadores de la Peyton.
Diu que la memòria li ve de la seva mare, que fou una amant de la genealogia i que, per exemple, era capaç d’enumerar el més mínim detall de les nissagues reials europees, per molt llunyanes que fossin.
Vingui d’on vingui, és un veritable luxe conversar amb una persona que ha estat actor i espectador de la història recent de Vilafranca, especialment la del món de l’esport. I parlo de conversar perquè aquest relat no és el recull del primer Taula i Vila que es va dur a terme, que va tenir com a convidat en Xavier Pallerola. Aquesta conversa va tenir lloc temps després, asseguts a la fleca de la plaça de la Vila, perquè en aquella primera convocatòria no s’havia ideat encara la proposta dels relats.
En Xavier és el fill del matrimoni Pallerola Cuyàs; ell provinent d’una família benestant de notaris de la Seu d’Urgell i ella hereva d’una nissaga de sastres que fins i tot havien vestit els monjos de Montserrat i que l’any 1825 van arribar a Vilafranca des d’Esparreguera. Al principi es van instal·lar a la rambla de Sant Francesc, número 7, a la cantonada amb el carrer de la Cort.
Cap a l’any 1860, a conseqüència de la disputa per una comuna que l’avi Cuyàs volia instal·lar a l’immoble sense el vistiplau del propietari, la família va traslladar sastreria i habitatge a la plaça de la Vila.
I allà s’hi van estar fins al 31 de desembre de 1967, quan van tancar el negoci i van llogar una part del local a la família Mercader, que va ser-hi durant trenta-sis anys. Amb una certa recança per l’abandó del llegat familiar, Pallerola va començar a treballar en un taller de confecció d’Avinyonet, que posteriorment fou adquirit per la Peyton, i encara va tenir temps d’obrir una agència de viatges, l’any 1975, a l’espai lliure que li quedava de l’antiga sastreria i, molts més anys després, l’any 2005, un despatx de pa del forn Mitjans.
I tot gairebé per casualitat, perquè el pa va arribar a través del seu gendre, i del negoci turístic no en tenia ni la més mínima idea. De fet, confessa que al principi pensava que els autocars anirien a la plaça de la Vila a recollir gent per anar d’excursió. Sort en va tenir d’una agència d’Igualada amb qui van començar l’aventura.
Tot plegat potser fou una mica d’atzar i un molt d’esforç que ell atribueix indubtablement a la seva dona, la Mercè Sot, que va tirar endavant tots els negocis mentre segurament en Xavier podia tenir més temps lliure per dedicar-se a una altra de les seves grans passions: l’esport. Especialment, el futbol i el bàsquet.
Una dèria esportiva
Als 17 anys, quan el seu pare va morir, ell ja havia jugat amb el juvenil del Vilafranca i va arribar a debutar amb el primer equip de bàsquet que tingué el Casal, però en aquell moment la família va decidir enviar-lo a una de les millors sastreries de Lleida per perfeccionar l’ofici, els Almacenes San Pedro.
A banda dels fils i els didals, el Xavier va trobar ràpidament el temps necessari per fer d’entrenador i de jugador; tant és així que dies després de la seva arribada ja estava disputant el seu primer partit de bàsquet en un campionat.
Quan parla de Lleida no pot evitar un somriure melancòlic en recordar els millors anys de la seva vida, les amistats, l’esport, els partidets dels diumenges, els entrenaments d’un equip femení i d’alguns de canalla en una pista que hi havia al passeig de Boters, les cargolades, els estius a les basses d’Alpicat i una vida que no hauria deixat si no fos perquè el seu germà el va fer cridar per encarregar-se del negoci familiar.
En tornar, va començar a jugar alguns partits de bàsquet amb l’equip B del Casal, però de seguida començà a fer de delegat amb Joan Marquès. D’aquella època explica mil batalles amb intents de fitxatges de jugadors per a la secció esportiva casalista; de l’equip femení de la Peyton, que s’enfrontava a rivals amb noms tan eixerits com el Margaret Astor, el Preciados o el Max Factor; de les trobades d’equips femenins que organitzava a Avinyonet o de l’equip de futbol que van crear tres colles de clients de la taverna de l’Ateneu i que comptava entre la seva afició amb treballadors de la Renfe o militars de la caserna de Vilafranca.
Durant uns anys també s’aficionà als escacs i força més endavant al ciclisme, que va practicar àvidament si tenim en compte que amb 70 anys feia una mitjana de 9.000 quilòmetres anuals.
Aquest cúmul d’experiències i vivències fan que en Xavier Pallerola sigui tot un personatge; un espectador privilegiat de la vida de la plaça de la Vila, que contempla diàriament des de darrere els vidres de la botiga; i un convidat silent a l’espectacle d’una ciutat que canvia i evoluciona, potser massa de pressa per al seu gust, i que segurament ha desdibuixat el record de tots aquells noms que continuen presents a la seva memòria i que formen part de la història de l’esport d’aquesta vila.
