Llicenciat en farmàcia gairebé per compromís familiar; doctor en castells per pura passió; graduat en gegants i cultura popular per vocació; diplomat en ironia, inspirada en l’amic i recordat Josep Santacana (Tiburón); aprenent espiritual de la força i l’empenta d’Oriol Rossell; màster universitari en vicepresidències i, per sobre de tot, catedràtic de bonhomia.
La llista de càrrecs de l’Eloi Miralles, la de veritat, és tan llarga que defujo esperitada d’anomenar-los tots. No pas per manca de reconeixement sinó per mirar d’anar una mica més enllà i cercar l’essència d’un home que desprèn amabilitat, franquesa i temperança.
Tot i que no ho demostra gaire, segur que també té caràcter i que el treu a passejar de tant en tant, i més si tenim en compte la influència genètica dels forts tarannàs que tenien tant el seu avi com el seu pare. De l’avi Eloi explica que va exercir de farmacèutic a nou ciutats diferents, ja fos com a titular o com a assistent. La primera a Sóller, a Mallorca, i la darrera al Vendrell. El seu fill Josep Miralles va seguir les seves passes professionals i es va llicenciar en farmàcia, però la força dels seus temperaments sembla que feia presagiar un castell de focs de magnituds estratosfèriques.
Tant és així que quan de sobte va sorgir l’oportunitat de venir a Vilafranca, el Josep la va agafar sense pensar-ho gaire. El jove va arribar a la Vila l’any 1933 per regentar la farmàcia Amador mentre el seu propietari, l’Antoni, es trobava de retir per un tema de salut. El retorn del farmacèutic titular va coincidir amb la posada a la venda de la farmàcia Serrat, situada al número 1 del carrer de la Cort.
Amb l’ajuda del seu pare, el Josep va comprar l’establiment l’any 1934 i el va convertir en l’actual farmàcia Miralles.
El relleu el va fer el seu fill Eloi gairebé per deute familiar envers una professió que confessa “no li agradava gaire”, però dels vuit germans cap semblava massa avesat a l’apotecaria. L’any 1971 el seu pare va decidir canviar d’aires de nou i va obrir una farmàcia a Miami platja, al terme de Mont-roig del Camp. L’Eloi es va fer càrrec tot sol de l’establiment vilafranquí i de tota la seva clientela. Poc després s’hi sumà la seva dona, Montse Jonch, a qui havia conegut estudiant la carrera a Barcelona.
I fins aquí el llegat d’una professió, la d’apotecari, com ell reivindica, que li ha permès viure durant 50 anys i que ara “sortosament” ha deixat en mans del seu fill.
I a partir d’ara l’Eloi Miralles en essència.
La presentació del personatge a la tertúlia Taula i Vila d’avui la fa el mestre de català Jaume Rafecas que, alhora, és el corrector de capçalera de l’obra de Miralles. És potser per això que en destaca especialment les seves dots d’escriptor i d’alumne constant i disciplinat, amb una tendència natural a tirar amunt els registres del llenguatge.
L’Eloi ha escrit molt i sobre molt: de castells en primer lloc, de castells en segon lloc i de castells en tercer lloc. I quan el temps li ho ha permès s’ha atansat a la història familiar, a la cultura popular, al folklore, als gegants, a les cotonines i a les gitanes, entre moltes altres investigacions. És un gran divulgador de la Muixeranga d’Algemesí i respira les festes populars a través dels porus de la seva pell. A la Festa Major de Vilafranca ha estat administrador, l’any 1978, i pregoner, l’any 2001; unes tasques que visualitza en un triangle al qual afegeix els Verds i l’emoció de viure encara, als seus gairebé 80 anys, una diada castellera sencera a peu de plaça.
I a partir de les torres humanes ha construït el seu univers de relacions, per descomptat a Vilafranca i a Valls, però també arreu dels Països Catalans. Amb un grapat d’amics van fundar la colla dels Rabassons per emular les anades i vingudes del Xiquets de Valls en carro a la Festa Major de Vilafranca. A Algemesí és gairebé un fill adoptiu de la ciutat i a Barcelona va arribar a esdevenir president de l’associació d’Amics de l’Alguer.
Però de tot plegat, el que més em sobta de l’Eloi és el seu paper en tots aquests saraus. Es mou amb més comoditat per la trinxera que a la primera línia de foc i, tot i que no defuig del seu activisme social i cultural, sempre té una frase per rebaixar la seva participació en alguna acció o esdeveniment. Si l’anomenen historiador de la vila respon “que hi ha gent que en sap més que ell”; si li demanen com ha canviat la ciutat, explica que no es sent capacitat per respondre; o si li pregunten pel futur dels Castellers de Vilafranca esgrimeix dificultats per pronosticar-lo i recomana “quedar-nos de moment al present, que ens va molt bé”.
Potser és per això que mai ha estat president de cap entitat, excepte dels Amics de l’Alguer i cap de la seva colla de l'Aspirantat d'Acció Catòlica, precursora del Moviment Escolta a la vila i bressol d’un esperit independentista i catalanista que els vicaris de l’època van inculcar als joves. A la resta; Museu del Vi, Museu Casteller de Valls, Caixa Penedès, Òmnium Cultural i un llarg etcètera, sempre ha estat molt present i actiu però en un discret segon terme.
En l’àmbit de la psicologia de grups s’explica que aquestes contribucions discretes són essencials pel funcionament harmoniós i efectiu de les entitats, i demostren que el lideratge i la influència no sempre requereixen d’una presència destacada.
Tanmateix, reivindica que en temes de folklore “potser sí que hi tinc alguna cosa a dir” i demana sense embuts una major inversió de la vila en cultura popular o més gosadia per superar estructures inamovibles i crear, per què no, una nova parella de gegants com la que tenen moltes altres ciutats catalanes.
I de ben segur que sobre gegants és difícil discutir-li res a un home que ha viatjat per mig món per fer fotografies de parelles de figures, i que disposa d’un fons que supera ja les 10.000 imatges. Viatges que també l’han portat a acompanyar els Castellers de Vilafranca a tot arreu amb una afició: fer la fotografia d’un castell a quants més països millor. En algunes ocasions amb una alquímia enrevessada, com la vegada que per anar de Vilafranca a Eslovènia, creuant França i Itàlia, s’ho van fer venir bé per desviar el recorregut i plantar construccions a Mònaco i Àustria, en la que ja es coneix com la ruta dels cinc estats. Tot això i més, queda i quedarà plasmat a la història dels Castellers de Vilafranca que van construint a poc a poc i amb bona lletra.
Els convidats de Taula i Vila solen tenir relacions amb el Casal que venen de lluny. L’Eloi, al contrari, apunta que “lamentava en el seu interior que no s’hagués fet mai soci del Casal” i que en ser-ho ha pogut apropar-se encara més a una entitat vital, efervescent i plenament activa.
La conversa finalitza després d’haver parlat molt de castells i molt sobre les “pàtries xiques” de l’Eloi Miralles: l’Alguer i Algemesí, que junt amb Vilafranca conformen l’univers d’una figura que afirmo categòricament que ja es troba entre els noms propis que la història ha reservat als personatges que deixen petjada a la vila.
