10 de juny de 1987. Seu del PSC, situada aleshores al carrer de l’Ateneu. Són les 9 del vespre. Els apoderats dels diferents col·legis electorals estan arribant i les calculadores van que volen per sumar els vots propis i els contraris per acabar de completar la graella amb les catorze taules electorals que tenia Vilafranca en aquells moments.
Els resultats estan frec a frec i un silenci nerviós regna a la sala. Amb l’última taula esclata l’eufòria. S’ha superat el repte i el PSC, encapçalat per Joan Aguado, podrà continuar governant tal com feia des de la dimissió de Fèlix Sogas, el 14 de gener de 1986.
S’havia perdut la majoria absoluta, però Aguado havia guanyat les seves primeres eleccions municipals davant del candidat de CiU, Joan Raventós. Fou alcalde fins al gener del 2004.
Avui, 5 de març de 2025, han passat 37 anys, 8 mesos i 23 dies d’aquella nit electoral i el protagonista de Taula i Vila és en Joan Aguado. Entre els assistents i tertulians hi ha un bon grapat d’ex-regidors, regidors i l’alcalde actual, un senador i company de militància de les activitats prèvies a la seva etapa política. I també en Joan Raventós.
La seva presència és habitual a Taula i Vila, però en aquesta ocasió desperta curiositat veure junts de nou els dos grans rivals polítics de finals de la dècada dels vuitanta, i genera admiració comprovar el respecte que es professen. Un dels Joans, l’Aguado, reconeix la feina ingrata de l’oposició i la relació que van tenir, amb moments de fricció i alguna "emprenyamenta”, però amb un clima positiu i de respecte. L’altre Joan, el Raventós, referma la seva presència a la tertúlia com l’evidència de normalitat d’una etapa política que va viure amb molta il·lusió i de forma constructiva, consensuant projectes com ara la configuració de la Girada, que es va pactar un diumenge a la tarda amb el regidor Pep Soler a casa d’un amic comú.
La presentació de la figura del Joan Aguado a la tertúlia la fa el periodista Antoni Ribas. De la seva elocució, em quedo amb la transformació que va haver de fer un jove idealista que, de cop i volta, es va veure obligat a fer realitat allò que havia projectat i criticat durant cinc anys a la secció “Casa de la Vila” del setmanari Tothom, sota el pseudònim de P. Moret. Ell i un bon grapat d’entusiastes del canvi van passar de la teorització a l’acció en una sola nit electoral i, com en tants altres municipis del país, van engegar la creació de les noves estructures en un moment de “positiu optimisme polític”.
L’etapa d’Aguado al capdavant del consistori vilafranquí hauria de ser objecte d’un llibre més que no pas de la crònica breu d’una tertúlia, però vist amb perspectiva és interessant d’observar com la petjada d’una persona i la del seu equip, format per noms tan potents com els de Jordi Biosca, Jordi Cuyàs, Telm Huguet o Josep Soler, entre molts d’altres, van estructurar fa més de 30 anys la ciutat que habitem. I com els governs actuals tenen la responsabilitat, no tan sols de fer front al dia a dia, sinó de dissenyar la Vilafranca de les dues properes generacions que heretaran la vila.
L’ex-alcalde recorda com van tenir el privilegi de viure el canvi d’època de la dictadura a la democràcia, amb tota la feina per fer i amb el repte de sobrepassar l’immobilisme d’aquells que volien continuar en una ciutat sense indústria que girava al voltant d’uns sectors molt determinats.
Vilafranca era una població de 25.025 habitants, l’any 1981, que s’emmirallava en el creixement sostingut d’altres localitats properes i que va apostar fortament i arriscada pel creixement de tot un barri a l’altre cantó de la via i pel soterrament del tren, quan l’AVE els va arribar sobrevingut. Mesures que van complementar amb la creació d’un Pla General que fes respirar l’urbanisme conservador existent i la modernització de l’activitat comercial, cultural, educativa i econòmica de la vila.
I tot plegat forjat amb un poc d’olfacte, un bri de sort i un bon grapat d’hores de feina que també van topar amb grans controvèrsies, com ara la creació de la planta transformadora de brossa a la Serreta, que reconeix que va estar a punt de costarlos l’Alcaldia; la crisi econòmica de principis dels anys noranta; o la creació de les zones de vianants, que van poder aplicar inicialment a uns pocs carrers, malgrat l’oposició dels comerciants que, tres o quatre anys més tard, eren els mateixos que els reclamaven d’ampliar-la a les zones que encara conservaven trànsit rodat.
Expliquen tots els seus protagonistes que van ser uns anys molt intensos que van poder entomar gràcies al bagatge de feina que ja havien fet a l’etapa predemocràtica aixoplugats pel paraigua de l’Església i especialment per Mossèn Tomàs Pujades, conegut com “el Degà”, que deixava fer la seva als grups de joves que apostaven pel canvi polític i pel catalanisme. Un recorregut que comptava amb el suport dels mossens joves de les parròquies vilafranquines i la mirada vigilant de l’alcalde Melo i l’agutzil Parrilla.
Casalista per tradición
L’Aguado alcalde també fou un Aguado casalista, de petit per tradició familiar (el seu pare fou vicepresident de la secció esportiva i membre de la Junta directiva de la societat), de jove per afició a l’hoquei i al bàsquet i d’adult per un sobrevingut interès pel ball que transitava entre l’interès polític i l’afició personal.
El Joan reconeix el Casal com “la societat amb més capacitat de transformació que hi ha hagut a Vilafranca”, i recorda també que ha format part d’alguns grans moments de l’entitat, com per exemple quan es va inaugurar la pantalla de cinemascop amb la projecció multitudinària de la pel·lícula La viuda alegre, o les 7 o 8 vegades que va veure Ben-Hur mentre el seu pare feia de vocal de torn encarregat del cinema. Ep!, i sense oblidar les recomanacions morals de les catalogacions de les projeccions amb les agosarades 3R per a “mayores, con reparos” o les 4R, “gravemente peligrosas”, que no s’arribaven a exhibir.
Conversar amb el Joan Aguado és desfer un cabdell de memòries sobre la vila i la seva gent, una mirada a la construcció d’un passat feta des d’un present absent de responsabilitats polítiques però amb opinió. I és des d’aquesta talaia que es permet aconsellar visió de futur.
Remarca especialment que no pretén alliçonar aquells qui estan actius actualment, però reivindica que “sempre cal tenir una visió de futur per evolucionar i no quedar-se tancat”. I afegeix que cal obertura de mides, “ben calculades per no caure en plantejaments fabulosos”, perquè Vilafranca creixi si vol mantenir-se com a ciutat important dins el context metropolità i entre les poblacions destacades de Catalunya.
