Humanista i mestre d'obra de la Vilafranca que ens ha arribat
Els dubtes i les reflexions són inherents a les persones sàvies, deia la filosofia dels grans grecs com ara Sòcrates primer o Aristòtil després. I molts altres, fins arribar al segle XXI, han teoritzat sobre les afirmacions categòriques de la ignorància i les incerteses que genera la saviesa. Però, més enllà dels textos, la simple observació ens confirma quan estem davant d’una persona sàvia: rica en bagatges, esplèndida en ajuda, àvida d’aprenentatges, observadora curiosa i sobretot abundant d’humilitat.
I una conversa amb Telm Huguet encaixa a la perfecció en aquesta definició. Escoltar-lo el passat 15 de març a les sessions de Taula i Vila del Casal fou, més que una tertúlia sobre la seva trajectòria, una exposició del seu llegat humanístic plasmat en cadascuna de les moltes facetes d’aquest mestre de professió que ha dedicat la vida a l’activisme per la democràcia, la fraternitat, la justícia social, la llengua o la cultura. “Un etern aprenent i conversador insaciable, curiós per conèixer i observador, a qui li agrada convèncer, sense que les seves conviccions siguin dogmes”, afirmava el president del Casal, Marcel Esteve, en la seva presentació.
Tot plegat acompanyat d’una fina ironia, a mig camí entre l’humor i l’entremaliadura sorneguera, que en Telm Huguet reivindica com un element essencial per a la vida i que el porta a mirar-la des de l’experiència “d’un exemplar de gairebé 95 anys, amb tot el que això comporta”. Una retrospectiva en la qual destaca el respecte com la clau de l’existència per afrontar un futur incert, condicionat per l’evolució d’una humanitat que “neix i mor cada dia com un element dinàmic i contradictori, i pel qual anem caminant amb la il·lusió de trobar bondat”.
Parlant de pols oposats, es defineix més partidari de Camus, “amb allò de ja que hi som aprofitem-ho, que no pas del deixar-ho córrer de Nietzsche”, o més del romànic que del gòtic, perquè la circularitat de l’arc romànic i la senzillesa de la seva arquitectura “deixen volar el pensament i les reflexions humanes”, mentre que el gòtic, amb els arcs tancats a la part superior, “és preciós però no et deixa dir res. Ja t’ho diu tot”.
Vocació social
Malgrat les limitacions d’una conversa fluida amb Telm Huguet per l’edat i el desgast de l’oïda, la vetllada va permetre conèixer moltes de les seves activitats a l’entorn de l’Església, l’Agrupació Folklòrica del Casal, Acció Catòlica, els projectes d’acció social, la cultura, el món cívic, l’impuls a la Joventut Obrera Cristiana (JOC), Òmnium Cultural, el Centre Excursionista del Penedès, el món del bàsquet, la UGT, l’Espinguet, l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, l’Associació de Veïns del Poble Nou, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament o la militància política al Partit Socialista, entre un inacabable etcètera.
De la JOC, per exemple, Huguet recorda “la contradicció constant” que suposava un moviment de renovació obrera i social que havia nascut a Bèlgica amb l’immobilisme de l’Església catòlica durant el franquisme. La de Vilafranca, que ell va presidir, va ser una de les primeres cèl·lules de la JOC després de les del barri de Sants de Barcelona, i treballaven amb un mètode d’anàlisi dels problemes obrers i socials que consistia a analitzar casos concrets de situacions de la vida, fer-ne un judici d’acord amb els principis dels Evangelis i una reflexió de la manera d’actuar davant del fet estudiat.
Després de la JOC va arribar a l’Agrupació Folklòrica del Casal acomboiat per dos amics, en Jaume Palau i en Joan Virgili, amb els quals van organitzar concerts dels Setze Jutges que omplien de gom a gom el vestíbul del Casal, inclòs el d’un Serrat que tot just començava i que van haver de passar a la sala gran. Per al concert de Raimon van vendre 1.800 entrades i el dia abans de l’actuació van rebre un telegrama anunciant que el cantautor no actuaria a Vilafranca. Sense pensar-s’ho, van agafar el cotxe i van marxar a Figueres, on actuava Raimon, que els va explicar que l’endemà dissabte al matí havia de ser a casa seva, a Xàtiva, per enregistrar les cançons d’Eurovisió. No conformats, els vilafranquins van argumentar que molta gent “se la jugava” organitzant els seus concerts i que aquests eren els que l’havien fet famós per arribar al festival europeu. El cantautor, després de rumiar-hi, va respondre: “Demà en Raimon serà a Vilafranca, a les 12 de la nit. Arribaré en un taxi Mercedes blanc”. I així fou, puntualment.
Posteriorment, des de la Folklòrica va néixer l’Espinguet, perquè van considerar que el Casal era la institució que tenia un biaix més popular: “Tothom anava al Casal, d’una classe o d’una altra, o d’un pensament o un altre. El Casal era un espai obert”.
També recorda quan es va enfrontar a l’alcalde Melo, amb altres membres del Consell Pastoral, per dir-li que “això de pujar tots els regidors al presbiteri per l’ofici de Festa Major s’ha d’acabar, i tocar l’himne nacional a l’hora de la consagració encara menys. El Dr. Melo no em va tornar a saludar mai més”.
En Telm va ser també un dels fundadors del grup del TEC, junt amb Massanell, Chulvi, Tarrada i altres joves, en una època en què l’activisme polític els portava a organitzar excursions suposadament pietoses a Lurdes, que acabaven en assemblees a Perpinyà i que sortien puntualment cada dia del bar Torino.
I arribà l’any 79
“Ens pensàvem que la democràcia era l’estació d’arribada, i de fet era la de sortida i havien d’arribar moltes estacions i molts paisatges”. L’arribada dels primers ajuntaments l’any 1979 va ser un “esclat unànime”. “Va sortir al carrer la gent que havien estat en política abans de la dictadura i ploraven, perquè ells sabien el que era la democràcia; nosaltres no”. Fou una època en què “tot estava per fer” i a Vilafranca van fixar-se com a principal objectiu cultural el de “posar a l’abast de les entitats aquells equipaments que fossin necessaris per fer viure les seves activitats culturals”. Foren temps de gran encerts, com la creació de Ràdio Vilafranca, amb Josep Gimenez i Jaume Rafecas, o de projectes que no van reeixir, malgrat la seva envergadura, com el d’inclusió de la música a les escoles.
Repassar la vida i els projectes de Telm Huguet és repassar la història cultural i social del darrer terç del segle XX a Vilafranca, però escoltar les seves reflexions humanístiques deixa una petjada intemporal. Una empremta d’aquelles que el temps desdibuixa però no esborra i que, en el meu cas, guardaré al costat dels records de les tertúlies sàvies amb Josep Maria Santacana (Tiburón) o Antoni Sabaté Mill, que seguia quan tot just iniciava la meva carrera periodística.
