Quatre mil mil·límetres de taulell resseguits centenars de vegades, desgastats segurament pel frec de les mans i les safates. Quatre-cents centímetres polits i netejats una vegada i una altra amb pulcritud quirúrgica. Quatre metres que es feien curts de tan llargs com eren i que, curiosament, esdevingueren el mapa mental de la creació d’un petit imperi.
Avui he volgut escriure aquest relat a l’antiga pastisseria Novell, situada al carrer de la Cort. Ja no porta el mateix nom, però no puc estar-me de demanar un cafè, com no podia ser d’altra manera, i assaborir-lo mentre observo atentament el taulell, que ara és d’un tipus de granit gallec anomenat Rosa Porrinho, conegut per la seva resistència i adaptabilitat als diferents entorns.
Somric i faig una analogia mental entre la pedra i el Ramon Novell i en la determinació que continua exhibint als seus 90 anys, després d’haver reeixit de mil problemes i d’haver fet gala d’un mestratge en resiliència empresarial.
Me l’imagino al voltant de la trentena, casat amb la Dolors Pujadas i regentant la pastisseria que havia fundat el seu pare l’any 1938. Però al jove que havia acabat Peritatge Mercantil amb un futur prometedor a les altes institucions d’hisenda i que havia optat per tornar a casa per continuar el negoci familiar, aquell llegat li quedava petit. Agraïa el tracte amb la clientela de tota la vida, però el seu cap el portava a pensar en mil negocis; alguns es devien quedar al calaix sense ni tan sols veure la llum i d’altres van anar caient pel camí, tot i haver començat a fer les primeres passes. Únicament una de les idees, la del cafè, va germinar amb la força suficient per arrelar fort i convertir-se en un negoci.
Les fumeres de la torradora de bola amb foc directe que inundaven la casa dels avis, situada al carrer Clascar, van marcar els inicis de la seva aventura; però es van anar esvaint a mesura que la tecnologia avançava i el negoci prosperava. El primer pas de gegant fou l’obertura d’unes instal·lacions molt més àmplies al carrer d’Oviedo on la torradora funcionava amb aire calent i comptaven amb sitges automàtiques per guardar el cafè, envasadores semimanuals i espais d’oficines.
Ja no hi havia fum, però sí flaire de cafè, que s’abraçava amb l’olor de les catànies de l’obrador d’en Cudié i la del cava d’en Gusi, que durant força anys van conviure en els escassos 90 metres lineals d’aquesta via que força gent reconeixia en aquella època com “el carrer de les olors”.
Però, tornant al cafè, dedicar-se a aquest producte en aquella època volia dir viatjar sovint, no pas a cap paradís productor, sinó a Madrid, on es negociaven tots els permisos d’una matèria de monopoli estatal. L’any 1954 van aconseguir vendre cafè al detall a la pastisseria que tenien al carrer de la Cort, i quatre anys més tard van poder vendre cafè a l’engròs als diferents torradors de l’Estat, data considerada la de la fundació oficial de l’empresa.
I de cop i volta, l’any 1979, un cop de timó governamental va provocar la liberalització del comerç d’aquest producte i el canvi d’un sistema de monopoli que havia estat vigent els darrers 40 anys a Espanya. A efectes pràctics, això volia dir que l’empresa podia comprar a partir d’aleshores a qualsevol país del món. Ells i tota la competència.
Fou una època difícil, reconeix Novell, perquè van haver de multiplicar els viatges, que ja no es feien a Madrid, sinó, d’una banda, als països productors, on anaven descobrint els matisos de les collites de diferents zones, i de l’altra, a Itàlia, per aprendre dels mestres cafeters que els portaven anys d’avantatge en expertesa.
I van superar el repte, malgrat que pocs anys després n’arribà un altre, el que pràcticament totes les empreses familiars han de viure com a moment crucial per a la seva supervivència: el del relleu generacional. En Ramon Novell es mostra orgullós d’haver pogut encomanar als seus fills la passió pel negoci i que decidissin que volien formar part del projecte. Amb la nova generació incorporada progressivament, començà el nou salt endavant amb la construcció de tres naus al polígon Clot de Moja, que en aquell moment els van semblar un abisme comparades amb l’espai del carrer d’Oviedo. Novell fou la primera empresa a instal·lar-se en aquesta zona que, ara mateix, té fortament monopolitzada amb la utilització de gairebé una desena de naus.
Les explicacions del Ramon Novell al Taula i Vila són directes, ràpides i estructurades. Segurament perquè ja ha relatat moltes vegades la seva història, però a la tertúlia intueixo també el biaix d’un caràcter decidit i executiu que valora l’èxit de l’emprenedoria en el fet de tenir una ment clara, de ser competent en la feina i de disposar d’iniciativa pròpia.
Potser tot plegat ha ajudat a convertir Cafès Novell en l’empresa de gairebé 300 treballadors que és en l’actualitat, però segur que també ha afavorit la resta de tecles que ha tocat l’empresari en l’àmbit lúdic i associatiu.
Fou vicepresident del Futbol Vilafranca l’any 1965 i administrador de la Festa Major l’any 1972, va entrar de regidor a l’Ajuntament un any després i l’any 93 va formar part del club Rotary. Més recentment, va ser president de la Junta de consorci del Centre Ricard Fortuny, entre els anys 2013 i 2018, i pregoner de les Fires de Maig l’any 2015.
De tota manera, del que parla amb més orgull és de la seva participació en el grup de disset persones que van crear l’Acadèmia Tastavins Sant Humbert l’any 1965, dels viatges i de la promoció que feien de la zona i dels seus vins.
Afirma sentir-se orgullós de poder donar suport a entitats del teixit econòmic i social de la vila, com el Casal, amb el qual té un estret lligam familiar: el seu avi matern, Geroni Vivó, fou una de les persones que van ajudar a construir el teatre de l’entitat, i el seu oncle Joan Vivó Domingo fou un casalista convençut i membre de diverses juntes.
Ferm defensor del model d’empresa familiar, el Ramon ja s’ha retirat de la primera línia de foc i ara són els seus tres fills, el Ramon, el Josep i la Dolors, qui capitanegen el vaixell d’un llegat que aprofundeix en el mantra que la consecució de l’èxit s’amaga en el treball, a oferir plaer a través d’una beguda i a promoure el teixit humà de l'empresa com un capital indispensable.
