Aquesta és la particular crònica d’un sopar de tardor nascut a la fresca d’una nit d’estiu en acabar d’un festival de poesia als jardins de la societat El Retiro de Sitges. Difícil circumloqui per definir un fugaç instant, una mirada ràpida que evidenciava un pensament comú: el Casal necessita un Taula i Vila amb el Ramon Marrugat.
Tres mesos i mig després es fa realitat aquell desig i compartim taula a l’antic cafè del Casal envoltats d’un panel d’escriptors, historiadors, professors i estudiosos que acaben de sortir de la presentació del darrer llibre d’en Marrugat, Narracions llegendàries del Penedès, al Fòrum Berger. És aleshores, potser just un instant fugisser, quan els miro i albiro el llegat de Milà i Fontanals, de Claudi Mas i Jornet, de Pere Grases, de mossèn Manuel Trens, de Pere Mas i Parera, de Rodolf Llorens, d’Anna Maria de Saavedra, d’Antoni Sabaté Mill o de tantes altres persones que els han precedit en el llibre dels noms propis de la cultura vilafranquina.
Enmig de la trobada dels presents i dels imaginats, la figura de Ramon Marrugat imposa; corpulenta, amb veu potent i amb una xerrera incansable, enceta la tertúlia amb el regal d’un pergamí que la societat va lliurar l’any 1954 al seu avi, Ramon Cuyàs i Parera, primer president del Casal.
Amb aquesta figura cabdal de l’entitat a la família i amb la residència al carrer del Migdia, just darrere la pista, no és pas estrany que a casa seva es consideressin casalistes i principalistes, i que cada dia del món l’avi Cuyàs passés pel cafè del Casal per participar en les tertúlies que acollien aquestes mateixes parets que avui ens envolten. Marrugat recorda que el cafè estava alçat gairebé un metre i mig per sobre la vorera, amb una estructura similar a la que encara conserva la sala de L’Agrícol, amb un gran cartell que deia “Champany Fontenac” i amb entrada des del “porxo”, el nom pel qual tothom coneixia popularment l’espai de l’actual passatge Alcover per on els casalistes accedien als saraus. I remarco saraus com la denominació que tenien els balls del Casal i que omplien la sala de sarauistes de tota la vila i d’alguns marrecs com en Ramon Marrugat, que s’emparraven per la tanca de la pista per colar-se a les revetlles tradicionals de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, amb unes vistoses rodes de foc.
Més endavant, cap als 11 o 12 anys, la família el va apuntar a la Folklòrica a fer ballets populars amb el senyor Badell; posteriorment s’incorporà a la secció d’escacs i finalment al ball, en l’època de l’explosió dels nous formats com el rock and roll, la yenka, el bayón, etc. Fou l’època d’engrescar projectes, com ara l’impuls d’un ball de disfresses de Carnaval en plena dictadura, que van tirar endavant amb la prohibició governativa expressa de no dur carotes; o els anys del Follies Tec, de l’òpera Carmen, de la multitudinària arribada de Glòria Lasso o d’un partit que van jugar els marins de la flota americana que hi havia a Barcelona amb l’equip del Casal, amb una enorme expectació popular.
Més endavant, en Ramon Marrugat va estudiar Peritatge Agrònom, tot i que sembla que sense ni gota d’entusiasme, i la seva facilitat pels idiomes el va dur per diferents indrets fins a instal·lar-se a Tarragona, on va formar família i negoci amb la Llibreria de la Rambla, un espai de cultura i tendències, però també de trobada de les activitats anomenades subversives durant el franquisme.
Parlar penedesenc
Ara bé, un dels llegats de Ramon Marrugat serà, sens dubte, el seu treball d’identificació de la parla penedesenca, a través de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
Aquells que hem nascut en l’àmbit del català oriental, sovint no som conscients que el Penedès també té singularitats. Personalment recordo que les particulars classes del Fontxo Blanch a l’institut havien tocat el tema d’esquitllada, però quan vaig ser-ne del tot conscient fou el dia que, ja a la facultat, la filòloga Margarida Bassols feu un exercici simpàtic mitjançant el qual anava dient paraules i nosaltres havíem de dir aquelles que coincidien amb la nostra parla habitual. Les que jo vaig identificar foren llurer, estirores i tencar. Quan va acabar de pronunciar tencar i vaig ser l’única persona que va aixecar la mà, em va mirar i em va dir: “Tu ets del Penedès”.
Bona part de la tasca de fer visible aquest vocabulari penedesenc cal atribuir-la a Ramon Marrugat, que ha definit les particularitats d’un territori situat al nord del riu Gaià i que va més enllà dels límits administratius o polítics d’una comarca. Mots com mercoc, pèlec, la treballada (per referir-se a la jornada laboral), boi o correlons són habituals i singulars alhora en aquestes contrades. Sobre aquests darrers, esmentem un apunt fet per Eloi Miralles a la tertúlia perquè Vilafranca recuperi el nom de correló per a molts d’aquests espais que, amb els anys, han estat rebatejats com a carrerons.
Ramon Marrugat, i volgudament no Raimon, és una d’aquelles persones que gaudeix d’una visió privilegiada de la vila que el va veure néixer i del territori i els costums que l’envolten; un dibuix traçat de forma subtil però ferma alhora, que ens va regalar en aquesta nova edició de Taula i Vila.
