Mira, Quim, com n’hauria quedat d’erudit l’inici de la ressenya de la tertúlia Taula i Vila que vas protagonitzar el passat mes de maig, amb una sinuosa comparativa entre el llegat del teu admirat poeta i dramaturg francès Antonin Artaud i la trajectòria de la teva vida.
Però no. No pas. Un frase demolidora i divertida alhora va canviar tot l’enfoc. Una condicional que encetà una de les unions més dinàmiques de la cultura i la premsa vilafranquina i penedesenca del darrer quart del segle XX.
“Té! A veure si tens collons de publicar-ho”.
L’interpel·lat sobre la condició dels seus genitals era un jove Ricard Rafecas, a qui Jubert va reptar a publicar un article que el progressista setmanari Tothom no havia volgut incloure a les seves pàgines. I en devia tenir, perquè l’article va aparèixer el 7 de desembre de 1984 a El 3 de Vuit amb una elegant signatura que deia “és una cortesia de Quim Jubert” i un text en què comparava el monument a Milà i Fontanals amb una imatge fàl·lica que s’enlairava “tibantment” a la rambla de sant Francesc.
Pocs anys després Rafecas fitxava en Quim Jubert com a redactor d’El 3 de Vuit en “la millor decisió que he pres mai” i de la qual va néixer una relació laboral de 18 anys que va nodrir-se de tots els aprenentatges que Jubert havia fet des de la seva joventut, amb l’impuls de publicacions com ara la revista d’esquerres Ateneu, l’any 1978, o més endavant El Celobet, totes de vida efímera però de petjada intensa, on es plantejava el debat i la mirada aprofundida sobre l’actualitat. Més tard, ja dins la seva etapa al setmanari, creà El 3 de Nou, amb algunes portades i articles trencadors, a més de diverses fotografies de nus que van provocar rebomboris considerables.
Però no totes les creacions de Quim Jubert al llarg de la seva vida han estat escrites. Ha impulsat exposicions i mostres de poesia a la capella de Sant Joan; reculls i certàmens poètics; el premi del lector de L’Odissea, amb un jurat de cent lectors; tertúlies literàries als cellers; maridatges culturals entre autors i enòlegs novells, o la Mostra d’Art al Carrer, que es feu durant la Festa Major dels anys 1978 i 1979. Qui sap si aquest esdeveniment, sense saber-ho, serví de preludi al que més tard esdevindria el Firart que van organitzar durant 33 anys seguits en Quim Jubert, en Ricard Rafecas i en Ramon Nadal, i que va servir per guarnir de quadres les parets de moltíssimes cases penedesenques.
De la premsa als llibres
L’any 1994 obrí a Vilafranca la llibreria L’Odissea, capitanejada per Quim Jubert i Carmel Carrillo, que va irrompre al panorama de la vila amb propostes que transcendien la venda de volums impresos. Però, com totes les bones històries, també té un final, i aquest va arribar l’any 2010, quan Jubert engrescà una trentena de socis per crear una nova llibreria aprofitant el tancament per jubilació d’un establiment del carrer de Sant Joan. Allà naixia La Cultural, el nom comercial darrere el qual s’amaga la raó empresarial de La Ben Nascuda Llibres i Accions culturals, una picada d’ullet en forma d’homenatge a La Ben Nascuda, la rèplica a La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, escrita per Rodolf Llorens.
Militància cultural
De pensament anarquista i de vinculació esquiva a qualsevol estament, en Quim s’ha bellugat sempre de forma molt còmoda a l’esquerra, però sense vinculacions polítiques públiques, més enllà de formar part de la candidatura dels veïns dels barris a les primeres eleccions democràtiques.
La seva política, podríem dir-ho així, és l’activisme social i cultural que mira d’exercir des de la discreció perquè “en aquest món el que importa és fer el treball que toca sense ostentació”, una militància que reconeix motivada per una barreja de goig personal i d’interès general per contribuir a fer una Vilafranca millor.
En aquest punt no defuig d’una mirada al futur, mentre reivindica una segona biblioteca i llança el prec d’una política més intensa de publicacions sobre la vila, vist el dèficit que hi ha actualment de llibres dedicats a la història de Vilafranca, a la Festa Major o a personatges locals, perquè els que s’han editat fins ara ja no es troben al mercat.
En Quim Jubert ha conegut personatges al llarg de la seva vida; alguns de criticats, molts de reconeguts o altres d’elogiats, però per sobre de tots Antoni Sabaté Mill, amb qui va arribar a establir una entranyable relació, gairebé familiar, quan va treballar en el recopilatori de tota la seva obra dispersa i de qui destaca especialment la mirada erudita i particular d’una persona que va viure i conèixer molts dels fets o persones cabdals de la història de Vilafranca.
Molts d’aquests personatges descansen també al calaix de l’escriptori d’en Quim en un projecte inacabat sobre perfils humans que potser algun dia veurà la llum. De moment, es confessa immers en el procés de relleu a La Cultural per gaudir d’una jubilació activa de la qual tampoc té una traça definida. Diu que tota la vida ha improvisat i segurament ho continuarà fent. Únicament apunta que li agradaria continuar la col·laboració social, i ves a saber si apuntar-se a la universitat per estudiar Història de l’Art.
