“Les persones que ja passem dels 60 anys reconeixem encara una generació de dones anterior a la nostra, gairebé totes solteres, que ja se’ns acaben i que van fer una feina invisible i alhora imprescindible d’ajuda a les necessitats de cohesió o d’acompanyament, sovint al voltant de l’Església”. Aquesta reflexió de l’Elvira Mestres, membre de l’actual Junta del Casal, resumeix gairebé a la perfecció el context que envolta la Paquita Pascual, la protagonista del Taula i Vila que es va dur a terme el passat mes de febrer al restaurant Mussonades.
La iniciativa pretén valorar la paraula i la conversa distesa amb persones carregades d’històries humanes: veïns i veïnes que convidem per esdevenir el centre d’atenció d’una sobretaula que permet homenatjar trajectòries, reconèixer llegats o simplement agrair dedicacions i compartir-les amb un bon grapat de persones que se sumen a la conversa per enriquir-la encara més.
Parlar d’una sola Paquita és difícil, perquè hi ha molts barrets en aquest cap: la Paquita de la parròquia, la Paquita d’Acció Catòlica, la Paquita de Càritas, la Paquita costurera, la Paquita de la Festa Major, la Paquita de l’Esquei, etc.; un grapat de Paquites que han deixat petjada i que poden reproduir amb exactitud moltes de les seves experiències gràcies, en part, a una memòria prodigiosa que conserva perfectament als 88 anys, celebrats l’1 de gener passat.
Algunes són Paquites molt conegudes, com la de la parròquia, amb la qual ja es va vincular de xica per tradició familiar i que no ha deixat mai. Aquesta relació amb l’Església i amb les entitats que li són properes la va dur de ben petita a participar en les colònies per a nenes, quan a Vilafranca les poques sortides que es feien estaven reservades per als nens; a ser-ne posteriorment dirigent (o el que ara anomenaríem monitora); a formar part del grup fundador de la casa de colònies de Penyafort o a pertànyer a l’aspirantat d’Acció Catòlica. És una època en la qual es barregen records d’infantesa i confessions de primera joventut amb referents com els d’Antònia Bertran, Conxita Mata, Pilar Ferrer o Mercè Bertran, que feien de dirigents d’aquelles primeres colònies, i que “sobretot t’escoltaven quan tenies problemes. Ara la gent no escolta gaire i no té tanta paciència”.
La llarga llista de compromís social continua amb les tasques com a catequista, la coordinació de les romeries a Montserrat o l’impuls i responsabilitat a Càritas, on arribà l’any 1972 a petició de mossèn Vinyeta, que va convèncer tota una colla per fer-se càrrec de la Junta de la Pia Almoina, que en aquells moments estava formada per un grup de senyores grans de l’antiga Acció Catòlica que fonamentalment portaven ous, patates i oli a les cases necessitades. A poc a poc es van anar fent càrrec de l’alberg situat al costat del cementiri, van crear una botiga de mobles, roba i parament de la llar a partir dels donatius que rebien, van establir espais de formació i van anar ajudant en tot allò que se’ls demanava. Fins i tot en una ocasió van acabar de pagar el préstec d’una família que s’havia comprat un pis i que no podia fer front als rebuts de forma immediata, i van anar recuperant els diners de la propietat en els 5 anys següents.
La tasca a Càritas la va fer sempre formant part d’un duet molt fructífer amb la Jordina Gallemí, amb qui també va treballar 20 anys fent-se càrrec de l’Esquei. La mítica llibreria fou fundada per Gallemí al carrer de la Cort, al local situat al costat de la farmàcia Miralles, amb l’empenta del polític i activista cultural Josep Espar i Ticó. Inicialment, l’establiment el portava la Paquita Ferran, però ràpidament va quedar petit i es va traslladar al carrer de Sant Joan, on la Paquita Pascual va dirigir el vaixell durant 20 anys.
Parlar de l’Esquei a Vilafranca és, per a diverses generacions, un retorn al passat d’infantesa quan remenàvem els contes en català en un local que aleshores ens semblava immens i on trobàvem un món únic de joguines de fusta. Ara bé, el llegat que segurament més perdura és el sobrenom que li quedà d’aquella època, i per sempre més passà a ser coneguda com la Paquita de l’Esquei.
Tant fa que després passés 10 anys a l’atenció al públic de Serveis Socials i que allà fes molts papers de l’auca en un moment en què no hi havia la formació professional d’assistència que hi ha actualment; o que durant anys s’hagi dedicat a vestir tots els balls de la Festa Major des del seu taller de costura, des dels primers vestits del Ball de Panderetes fins al vestuari dels gegants, passant per tota la resta de balls; o que fos la impulsora, junt amb la Lurdes Via, de l’ofrena dels balls de l’ofici, que sovint havien de negociar amb ella la participació a la litúrgia.
Tot plegat, des d’una vida molt propera a l’Església, per on ha vist passar molts mossens que descriu amb una fina subtilesa, destacant que tots eren uns sants barons amb algunes particularitats, com ara la ironia de mossèn Frederic, la tossuderia de mossèn Ignasi o la certa tendència a burxar per darrere de mossèn Frederic.
La Paquita explica totes aquestes vivències gairebé com a anècdotes d’una vida que l’ha anat portant per aquest camí. La reflexió i les valoracions les deixa per als qui comparteixen taula, que en destaquen la capacitat d’arromangar-se, de convèncer, d’animar i de lluitar per les coses. Una dona disposada sempre a ajudar que ha estat i està al peu de canó amb una energia inesgotable. Ella insisteix únicament a dir que ha rebut molt més del que ha donat i que ha fet sempre el que ha pogut per complir amb el que creia de havia de fer.
Gràcies, Paquita, en nom de tantes persones, per aquest compromís.
