Maria com a persona o Maria com a concepte? Em quedo sempre amb la vessant humana, però no puc evitar d’evadir-me a l’abstracció i recordar la teoria del jo múltiple de Friedrich Nietzsche, que animava a reconèixer la complexitat de la nostra identitat tot convidant-nos a concebre la pròpia vida com una obra d’art formada per diferents “jos” que contribueixen a la nostra existència.
Penso en aquest llenç de múltiples Maries i miro de buscar un concepte que les aglutini. Em venen al cap de seguida dues dites, la de ‘predicar amb l’exemple’ o la seva cosina germana ‘la paraula convenç, però l'exemple arrossega’, aquesta darrera atribuïda a Teresa de Calcuta. La Maria actua i parla d’esforç, de compromís, d’iniciativa, de perseverança, de sacrifici i de solidaritat mentre predica i s’esforça, es compromet, emprèn, no defalleix i comparteix per allà on passa.
Hi ha una Maria atleta, gairebé addicta a la sensació de llibertat que atorga la resistència a l’aire, que no ha dubtat a cordar-se les sabatilles per completar diverses maratons. Hi ha la Maria professional de l’educació, potser la que més representa la seva essència, no tant per ser mestra de professió sinó per la voluntat d’aprenentatges que, confessa, la captiven.
Una altra Maria es posa el barret d’emprenedora des que va començar a treballar amb persones que volien fer realitat les seves idees de negoci a l’Ajuntament de Vilafranca. Posteriorment, i potser sense haver-ho planificat massa, va arribar la Maria cap de gabinet d’Alcaldia i després la regidora, des d’on va treballar per la vila des de diferents àrees.
I un bon dia, totes aquestes portes es van tancar, o les va tancar, i va néixer una nova Maria; la que es va llançar a una piscina sense aigua, com col·loquialment sol dirse, a fi de convertir-se en professional autònoma per donar suport a nous projectes emprenedors o impartir formació i xerrades sobre motivació o nous llenguatges de creativitat. Una etapa inicial que defineix com a dura i, sobretot, solitària.
I, malgrat que el camí no deu haver estat fàcil, continua empenyent i convivint amb les Maries del present, que l’han portat als màxims òrgans de representativitat de la Fundació Pinnae o, més recentment, a presidir la Fundació Mas Albornà, entre altres.
Aquest vespre de dimecres, al Taula i Vila, la Maria fa diagrames visuals a les estovalles de paper amb notes sobre què ha d’explicar, i continua donant exemple, sense adonar-se’n, sobre el que ensenya als alumnes de les seves sessions de “Visual Thinking”. Traça elements discrets, fets amb la rapidesa d’una ment aguda i enfocats cap a la radiografia de les persones assistents. En començar a parlar, ja té catalogats tots els integrants de la taula entre representants de diferents colors polítics, persones del món de l’empresa, ex-administradors de la Festa Major i mestres.
Explica que ser mestra és el que més la defineix i que probablement li agrada més aprendre que ensenyar. Em recorda l’encapçalament d’un article del diari Ara que em va cridar l’atenció i que titulaven amb la frase ‘Ensenyar és aprendre dues vegades’, atribuïda a l’assagista francès Joseph Joubert.
Als actuals docents els recomanaria que “tinguessin fam permanent d’aprendre i la capacitat de veure la persona que tenen al davant i connectar-hi emocionalment”, perquè considera que actualment cal una mirada d’acompanyament per posar en valor les singularitats com a eina per reeixir en un món molt competitiu o en un moment comercialment complicat.
La Maria ha après guiant centenars de persones emprenedores als inicis dels seus projectes. I escric el mot guiant perquè ella remarca que “a emprendre no se n’ensenya, més aviat s’encomana”: la seva experiència demostra que una persona amb pocs referents emprenedors a casa, difícilment serà emprenedora, ja no sols empresarial sinó en activisme social, polític o cultural. Tant és així que “ja veus de seguida qui té guspira als ulls i qui no la té”, i recorda que crear un projecte no vol dir tenir grans idees sinó maneres originals de fer les coses i ganes d’esmerçar-hi moltes hores, cosa que a vegades resulta difícil perquè “com a societat, cada vegada tenim menys ganes de treballar”.
Malgrat tots els malgrats, ella continua amb el seu optimisme vital recordant que mai no hi ha hagut tantes oportunitats com ara, i explica com ella mateixa va haver de treballar durament per crear la seva pròpia marca i passar de dirigir diferents equips a enfrontar-se a un despatx buit i a un telèfon que no sonava mai. Una sensació de solitud que va pal·liar amb un equip de corredores que cada matí es calçaven les sabatilles per anar a fer quilòmetres pels voltants de Vilafranca.
Però de totes les Maries que inclou aquest relat hi ha una Maria que hem deixat per al final, la de la seva relació amb el Casal, que va començar amb classes de dibuix, per a les quals confessa que era un desastre, o ja de joveneta amb els balls i posteriorment veient els Falcons de Vilafranca a principis de desembre.
De tota manera, el Casal el té gairebé a l’ADN familiar, perquè recorda que a casa de la iaia Palmira, en una d’aquelles vitrines on es guarden i es llueixen els elements de valor, hi havia exposat un joc de cafè xinès que la iaia havia guanyat en un concurs de disfresses de l’època de la II República. I més enllà, explica que el seu besavi, quan acabava de conrear la terra, junt amb molts altres veïns, fou dels que anaven al casal a construir l’edifici. Un esforç que, probablement per atzar, el destí va recompensar amb la rifa de Nadal de l’any 1928, que va repartir un segon premi entre els socis de l’entitat i que els va permetre comprar dues vinyes.
La Maria ho explica tot amb il·lusió, amb el seu somriure característic i traspuant allò que ella ha definit com el lema de la seva trajectòria, potser sense adonar-se’n gaire: cal tenir passió pel que fas, i encomanar aquesta passió.
