M’agrada Josep Pla i la fina ironia que destil·la als seus escrits. De tant en tant repasso alguns dels seus textos o articles, i recordava haver-ne llegit un sobre futbol que vaig retenir vagament. Avui l’he buscat de nou i he descobert la innocència sorneguera que l’autor utilitzava per endinsar-se en un tema que li era estrany.
L’article, publicat al setmanari Destino l’any 1949, que es pot consultar al recull de la Càtedra Josep Pla, parlava d’un viatge en tren de Palafrugell a Barcelona:
“No oí hablar durante todo el viaje más que de futbol en los diferentes pueblos del trayecto y de los cuales los sucesivos viajeros provenían. Y así podría hoy explicarles con todos los detalles el estado del futbol en Palafrugell, Palamós [...]. La saturación me sorprendió sobremanera. En mi vida había oído hablar de futbol durante tantas horas seguidas y jamás hubiera podido sospechar una tan copiosa información futbolística por el mero hecho de ocupar un asiento de tercera. He de advertir que las señoritas viajeras se mostraron locuaces, documentadas y apasionadísimas.”
Categòricament, el futbol no és només un joc; als pobles sobrepassa el camp per esdevenir identitat i memòria, amb noms propis que són llegendes. Al voltant seu també n’existeixen d’altres que no passaran a la història per haver xutat el gol de la victòria davant l’etern rival, però que vehiculen l’esdevenir del dia a dia d’aquests clubs o que, simplement, converteixen l’afició a aquest esport en un element de relació social.
A Vilafranca, els inicis oficials del foot-ball, l’any 1904, el protagonitzen noms propis com els dels germans Lluís i Emili Berger, Antoni Ferrer, Pau Baltà, Francesc Huguet, Ramon Cuyàs, Josep Valls o Joan Trens, que en fou el primer president, entre altres.
Just ara fa 120 anys d’aquells primers xuts oficials que, casualment o no, coincideixen amb la creació del Casal Societat La Principal per part d’un grup de joves de la vila en què es repeteixen molts dels noms de les primeres formacions del Futbol Club Vilafranca.
És per això que el Taula i Vila ha volgut convidar aquest mes d’octubre l’Antoni Carbó, un dels homes que coneix millor el futbol comarcal i especialment el Futbol Club Vilafranca, formació on havia jugat amb els juvenils, junt amb el del Penedès i amb el de la Múnia.
Considerat ell mateix com un vilafranquí de la Bleda, l’Antoni estima el futbol comarcal per sobre de tot i ho demostra públicament cada setmana des de l’any 1995, quan el Tito Boada el va convidar a donar el minut i resultat des de la Bleda. D’allà van seguir els camps del Vilobí, de Can Cartró i de la Granada, fins que a partir de l’any 2009 els comentaristes que seguien el degà penedesenc a Ràdio Vilafranca ho van deixar, primer en Joan Sayol i una mica més tard en Joan Sòria. Carbó va anar agafant aleshores el relleu de les retransmissions esportives, amb en Pep Sauleda, després de fer de corresponsal de mitja comarca.
La frase típica d’aquella primera època era “Gooool... al camp del Vilobí!”, gairebé emulant aquelles mítiques connexions del Carrusel Deportivo de la Cadena Ser i el conegut “Minuto y resultado en Las Gaunas”. Una època farcida d’anècdotes dels desplaçaments i les connexions, que es feien des del telèfon d’alguna casa veïna del camp de futbol, o “punxant” l’aparell amb una precisió quirúrgica que implicava desenroscar la tapa de l’auricular i connectar-hi un seguit de cables que anaven a parar a la maleteta amb el micròfon i els auriculars.
L’Antoni recorda amb orgull l’oportunitat d’haver pogut visitar llocs mítics com l’estadi de La Rosaleda, però també la pressió que sentia quan pensava que de la seva connexió depenia la informació que rebia en directe tota l’afició vilafranquina en un moment en què no existien els telèfons mòbils i en què tot just un parell de dotzenes d’aficionats acompanyaven l’equip als desplaçaments.
Però, deixant de banda l’esport, igual que els pares fundadors del futbol vilafranquí, la vida social de l’Antoni ha tingut altres vessants: una a l’esport i l’altra a les entitats. D’una banda, fou membre de la Societat de la Bleda i de l’altra, del Casal, on començà a militar com a soci l’any 1969, amb 14 anys, i d’on fou membre de la Junta directiva de l’any 1987 al 2003, amb les presidències d’Antoni Massanell i de Joan Güell.
Al Casal, a l’època que cada membre de Junta tenia associada una tasca específica, l’Antoni era el responsable del personal (taquilles, consergeria, muntadors i desmuntadors de cadires, entre altres) i del cinema. D’aquell temps, recordem algunes pel·lícules que va portar a Vilafranca, com ara la mítica Titanic, que aixecava exclamacions i ulls bocabadats en veure aquell vaixell inclinar-se de proa i elevar la popa fins a partir-se en dos a la gran pantalla del teatre i que tantes i tantes sessions va arribar a projectar, amb la consegüent entrada de “dinerons” a les arques casalistes.
Darrere l’estrena del Titanic venien també moltes pel·lícules que els obligaven a projectar per tenir bons títols de cartellera, malgrat que sovint ni s’arribaven a passar i “feina rai” per justificar que s’havien projectat davant els controladors de les distribuïdores.
Tanmateix, l’associacionisme no omple la nevera i cal una feina i, quan aquesta és un motiu d’orgull personal, es pot dir que hom ha tret el trumfo de la botifarra. Al celler Torres, l’Antoni hi va treballar durant quaranta-cinc anys amb la direcció de tres generacions de la família encapçalades per l’avi Miquel Torres Carbó, el seu fill Miquel Agustí i els seus néts Miquel i Mireia.
Al celler, l’Antoni estigué al departament comercial i d’atenció al client, i avui ha volgut recordar-ho oferint els vins que ha demanat al celler per regar el sopar que acompanya el Taula i Vila.
L’Antoni és un home d’aspecte afable i de discret somriure perenne, que reconeix amb humor que perd la forma quan el Vilafranca fa un gol i que ha convertit el que ell anomena “el voluntariat” en l’eix de les seves passions. Amb el permís, és clar, de la renúncia al temps familiar i personal de la seva dona Blanca, que riu tot dient que “ja sabia el pa que s’hi donava” quan s’hi va casar ara fa 42 anys, i que ella també ha exercit la seva tasca associativa a la Creu Roja.
