Els embuts a la cuina, i a la taula al pa, pa i al vi, vi. La Carme parla clar i posa les coses al seu lloc amb una senzillesa aclaparadora. Tant és així que en ocasions has d’aturar-te a pensar en el rerefons de les seves paraules i en tot allò que impliquen per a la construcció d’un model educatiu i social que, com deia el doctor Josep Estalella, aconsegueixi infants i joves que cada dia siguin més bons i forts, i si són savis millor. Ella va una mica més enllà i actualitza el repte per educar-los també perquè siguin capaços de transformar l’actual societat en una de més equitativa, més sostenible i més justa.
A la tertúlia del Taula i Vila solen tocar-se moltes tecles i parlar de temes molt diversos, però aquesta vegada tan sols dues qüestions han centrat la conversa: l’educació i el català. Ambdues fonamentals i ambdues en moments vitals, diguemne, delicats.
En l’àmbit de l’educació, la Carme és un referent nacional. El seu bagatge la precedeix i la seva tasca a les entitats i institucions on ha participat ha modelat part de l'actual sistema educatiu. Va néixer a Calafell l’any 1958 i va ser mestra a Vilanova i la Geltrú, al Prat i Moja, on va exercir de cap d’estudis i directora. Fou una de les ànimes del Grup de Mestres del Penedès i va ser l’encarregada del Programa d’Infància i Adolescència de la Conselleria de Benestar Social i Família; també fou directora general d’Infantil i Primària de la Generalitat, des d’on va impulsar el model d’escola inclusiva.
Actualment és directora de la Fundació Artur Martorell i forma part del comitè d’experts sobre educació que es va crear l’any 2024 arran la davallada de resultats de l’informe PISA, que avalua les competències de l'alumnat. D’aquest grup, que s’autoanomenen familiarment com “els divuit”, hauran de sortir quins canvis s'han d'aplicar de forma prioritària per redreçar el sistema educatiu.
La Carme ho té clar i ho exposa en una vintena d’idees que va desgranant durant la seva intervenció inicial i que es poden resumir en cinc petits titulars: més recursos; reconeixement a la tasca dels mestres; més formació dels equips de docents; creació d’un sistema inclusiu que sigui equitatiu, i més sentit comú.
Remarca en diverses ocasions aquest seny com un element que cal preservar, com si socialment haguéssim perdut un xic el nord, i insisteix que les escoles han de tenir temps per atendre tothom de la manera que necessita.
En aquest sentit, apunta que “qui no està inclòs, està exclòs” i recorda que a Catalunya hi ha actualment un milió i mig de criatures escolaritzades, de les quals un 20%, és a dir tres-centes mil, estan en risc de pobresa, i un terç d’aquestes en risc extrem. I cal afegir-hi també els infants amb necessitats educatives especials, que ja arriben al 20% de l’alumnat.
És per això que es necessiten nous recursos especialitzats com els que tenen alguns centres on hi ha infermeres, psicòlegs o altres professionals, i on “les coses funcionen millor”. Igualment, recorda que no es pot anar canviant de currículum “cada dos per tres” en funció dels diferents governs.
Per als mestres demana més estabilitat, alhora que els convida a formar-se més i millor, especialment en didàctica per als professors de secundària; i per a les famílies exigeix confiança en els docents que, en casos extrems, però no aïllats, s’han vist obligats a fer les reunions d’avaluació dels infants amb un advocat de la família al costat.
Tampoc oblida els reptes de les noves tecnologies, tot recordant que els mòbils i les xarxes ens fan veure coses que abans no vèiem i ens han ensenyat a mirar, a actuar, a viure i a relacionar-nos amb uns altres ulls i unes altres maneres de fer; però que cal tenir molt clar, petits i grans, que només són eines i que depenen de nosaltres i no nosaltres d’elles.
La conversa del Taula i Vila continua navegant entre les mesures que la Carme Ortoll veu de forma diàfana per millorar el sistema educatiu, amb una mirada d’esperança per la creació d’un pacte nacional per a l’educació i perquè l’escola consolidi els ensenyaments bàsics i ensenyi a aprendre a les noves generacions de joves, que “són magnífics, però hem d’estar per ells i fer-los saber que som aquí, sense molestar-los gaire”.
On el positivisme de la nostra protagonista no és tan ferm és en el tema de l’ús social del català. La llengua és viva a les aules, però es perd quan la porta de la classe es tanca. És per això que, afirma, cal defugir de l’obligació i recuperar la llengua per motivació, alhora que s’ha de fer una gran feina entre els formadors perquè l’oralitat sigui correcta i empènyer el professorat de secundària perquè la llengua sigui la que s’utilitzi també per a les classes de Matemàtiques o d’Història.
Les enquestes actuals identifiquen un 15% de persones hostils a parlar el català, un altre 15% militant i un 70% d’indiferents. És aquí on hi ha camp per córrer i on es pot treballar, segons explicava la desapareguda filòloga Carme Junyent, tot i que coincideixen a la tertúlia que el problema s’ha d’abordar des de molts àmbits diferents.
El català, l’educació, els aprenentatges, els currículums, són termes que van apareixent reiteradament a la tertúlia perquè avui tothom és mestre o ho ha estat. Tothom parla el mateix llenguatge i s’enfronta als mateixos dilemes davant l’alumnat i el sistema. La Carme no té una vareta màgica per cercar solucions immediates, però té clar un camí per arribar-hi. Un recorregut que requereix més recursos econòmics però sobretot més entusiasme, més ganes d’aprendre, més implicació de les famílies i més seny per millorar a partir de les evidències i de les bones pràctiques avaluades, i no pas a partir de les ocurrències.
Joan Salvat Papasseit va escriure un poema que la Carme cita per exemplificar el trinomi que considera essencial per reeixir en aquest camí de canvis: centre educatiu, família i municipi. L’estrofa diu: “Dóna’m la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú”.
