Vivim envoltats de soroll, d’impulsos mediàtics concebuts per copsar la nostra atenció segon rere segon, de diàlegs superflus que ens captiven des dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Vivim en la societat de l’ara i l’aquí, la del “puc i vull” o la que defuig esperitada del silenci i la reflexió.
Conversa? Segons el Termcat: “Metodologia de treball col·laboratiu consistent a reunir en un espai acollidor persones expertes o interessades en un tema determinat perquè dialoguin de manera distesa”.
Conversa! Animal en perill d’extinció atacat pels virus que habiten les pantalles i relegat sovint a les sobretaules de jornades especials o als espais determinats de classes de conversa, conversa en anglès, auxiliars de conversa, etc.
I, enmig d’aquest xuclador social, als del Casal no se’ls acut res més que proposar una conversa.
La primera vegada que en Salvador Casals em va parlar del nou projecte que volia plantejar a la Junta, vaig dubtar que tingués èxit. Ell havia vist una experiència similar en un ateneu que havia visitat a Capellades i va pensar a adaptar-la a l’estil vilafranquí per donar veu a aquelles persones que posseeixen grans històries o vides plenes de coneixement que val la pena rescatar i compartir. I la va clavar.
El resultat és una aturada més o menys bimestral anomenada Taula i Vila, que aplega un personatge i una bona colla d’ànimes encuriosides per establir un diàleg distès i compartir coneixements sobre l’expertesa vital dels i les protagonistes.
La primera trobada va comptar amb Xavier Pallerola com a convidat, un dels pilars fonamentals del bàsquet a la vila. La segona es va celebrar el 26 d’octubre de 2023 amb l’Àngels Guardiet, mestra, cantaire i casalista amb un llarg currículum d’activitats socials i culturals a les espatlles.
I, malgrat que l’Àngels està a tot arreu i està més que bregada en intervencions públiques, aquell vespre fresquet de dimecres se la notava molt nerviosa. Però, malgrat la dringadissa dels dits jugant amb un llapis o l’enrojolament inicial mentre anava repetint que no sabia ben bé què hi feia allà i per què havia acceptat el repte, els nervis es van esvair tan aviat com va començar a parlar.
De discurs clar i directe, l’Àngels defineix la seva carrera professional com un cúmul de casualitats i de fets fortuïts que majoritàriament no va buscar i que la van lligar durant tota la seva trajectòria laboral, de 43 anys, a l’escola Sant Elies, actualment coneguda com Vedruna Vilafranca.
Hi va entrar tot just acabats els estudis de Magisteri, que confessa totalment vocacionals, i com una continuació gairebé natural de quan jugava de petita a nines i senyoretes. De fet, decidida com és, tenia al cap totalment planificada la seva interacció amb els infants i la relació que mantindria amb l’alumnat des d’un punt de vista gairebé màgic.
El relat començava aventurant que la mestra explicava, els infants escoltaven; la mestra continuava explicant, els nens i nenes continuaven escoltant i anaven aprenent; la mestra continuava explicant i els alumnes continuaven aprenent. Dos dies després d’entrar a l’escola, el setembre de 1978, va adornar-se que les 40 papallones que tenia a la classe de P4 no tenien cap mena d’intenció de formar part d’aquell ideal, i quatre desenes de nens i nenes per a una sola mestra, tot el dia i sense suport, van estar a punt d’engegar en orris la vocació didàctica.
L’any següent, al que aleshores era l’EGB, la cosa va canviar i l’Àngels va anar construint el seu espai de confort amb les tutories de diversos cursos, en els quals va estar 26 anys. El 2004 la titular del centre, Teresa Masqué, li va proposar ser directora a partir del curs següent, però la baixa sobtada de la persona que exercia el càrrec la va col·locar del matí a la tarda al capdavant de l’escola. La tasca va suposar l’assumpció progressiva de més responsabilitats, fins que el 2012 va fer un salt, també inesperat, a la titularitat de l’escola, amb tota el pes de gestió econòmica que això comportava i que va aprendre gairebé de forma autodidàctica. El camí va culminar amb la direcció de totes les escoles Vedruna de Catalunya des del 2017 fins a finals del 2020, amb tota la càrrega del confinament sever.
La tertúlia/conversa va posar sobre la taula les dificultats de la gestió actual en la docència, el paper de l’escola concertada, el perfil de l’alumnat del segle XXI o el de les famílies multiculturals, entre moltes altres qüestions.
El segon Taula i Vila ens va oferir un vol d’ocell per la trajectòria d’una vida dedicada a l’educació que la incansable Àngels Guardiet ha sabut i ha pogut compaginar amb la seva passió pel cant, que la va menar a formar part de l’Espinguet o de l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, on va tocar totes les tecles possibles i on continua encara com a cantaire.
Tot això, sense oblidar l’estreta relació amb les activitats de la parròquia, que la van portar de jove a fer fins i tot de monitora de campaments; o la seva petjada a la Festa Major, de la qual sempre podrà presumir d’haver estat la primera dona administradora, l’any 1979, i una de les comptades persones que han fet el doblet d’administració i pregó, en aquest cas l’any 2002.
L’Àngels també va ser la primera dona convidada al Taula i Vila, seguint així un lideratge femení, segurament gens buscat, que reforça l’aparença d’una dona forta i decidida, darrere la qual endevino que s’amaga una sensibilitat volgudament dissimulada, probablement per simple discreció.
