top of page

JOAN

BAGES

"Mai he deixat de dibuixar, perquè em relaxa, em fa disfrutar i mentre pinto m’oblido de tot i de qualsevol problema. És com una medicina"

 

Joan Bages

Joan Bages, soci del Casal des dels 18 anys i que avui, amb 94, sorprèn pel seu envejable estat de salut, va fundar la secció de Belles Arts d’aquesta entitat ja fa 65 anys. A la primera junta directiva que va presidir hi havia també Joan Albornà, Martí Borruel, Carles Munts, Fernando Vázquez i Joan Ventura. Vidu, té tres fills, 4 néts i 4 besnéts i, a més de la seva tasca al Casal, al Joan Bages se’l coneix molt pel negoci de ràdios i altres electrodomèstics que va tenir al carrer de la Parellada i també per ser administrador de la Festa Major del 1965, amb mossèn Vinyeta, Lluís Manuel Escudé i Josep Morató.

 

 

 

 

Per què va sorgir la secció de Belles Arts?

 

Perquè un grup d’aficionats a la pintura vam veure que a Vilafranca no hi havia cap escola que se n’ensenyés més enllà del dibuix que aprenies als Maristes. Quan jo tenia 14 anys, la meva família duia una botiga de queviures, però jo vaig dir a la mare que volia pintar. Com que a Vilafranca no podia aprendre’n, vaig començar a pensar en treballar en la part d’electrònica i vaig anar d’aprenent al Garatge Martí. Amb 15 anys va esclatar la guerra i l’exèrcit republicà va confiscar el taller. Preparava els cotxes per anar al front i també vam arribar a treballar dins de l’Església de Santa Maria, que havien cremat.

 

Fins que va acabar la guerra?

 

Amb la retirada republicana es va desmuntar tot el garatge per tornar a muntar-lo a Girona, però la gent va acabar havent de marxar per la frontera. Quan em van venir a buscar a casa, jo dormia, però la mare va dir que no hi era i així va ser que em vaig quedar a Vilafranca amb dos treballadors més per reobrir el garatge novament. Després de la guerra vaig anar a fer la ‘mili’ a València un parell d’anys i vaig ingressar com a especialista en el parc mòbil d’aviació. El cap del taller era un vilafranquí que abans de la guerra havia treballat al garatge Martí de Vilafranca. També vaig estudiar Electrònica de ràdio amb una acadèmia de l’Argentina, a distància, i en acabar la ‘mili’ a València vaig anar a treballar en una de les primeres cases de Barcelona on muntaven aparells de ràdio i encara vaig fer dos anys més de ‘mili’ en una base d’hidroavions al Port de Barcelona. No fèiem res, però hi vaig poder fer pràctiques de ràdio. Vaig poder muntar un aparell per vendre’l i amb el benefici em vaig comprar una capça de pintura.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què li agrada més, de pintar?

 

Personatges. Quan vam muntar la secció de Belles Arts, ens trobàvem dos vespres a la setmana, pintàvem, parlàvem de pintura i després anàvem a sopar. I els diumenges al matí fèiem sortides per pintar paisatges. M’agrada tot, però bàsicament pinto aquarel·les i també olis, segons l’època. Mai he deixat de dibuixar, perquè em relaxa, em fa disfrutar i mentre pinto m’oblido de tot i de qualsevol problema. És com una medicina.

 

 

En la vessant de l’art, vostè ha estat també molt popular en les filmacions...

 

Dins de la secció de Belles Arts, vam crear un apartat dedicat al cinema amateur i això va fer que ens obríssim a més gent. Per exemple, ens va venir el Martí Quer de la fàbrica de la “Teresita”, molt aficionat al cinema; el senyor Miret de la cimentera i el Güell de Cal Cortina, exportador de vins. Eren els únics vilafranquins que tenien una càmera i jo me la vaig comprar l’any 1962, aprofitant que la Kodak va treure un equip que costava unes 15.000 pessetes en comptes de les prop de 100.000 pessetes que valien les primeres càmeres i projectors. L’afició pel cinema em ve de petit, quan ja anava al Casal a veure diverses pel·lícules seguides. Com que pintava, també tenia nocions d’enquadrament de plans, etcètera.

 

 

Va arribar a fer pel·lícules amb argument...

 

Així és. Primer agafant treballadors de la meva botiga, per no haver d’anar a buscar ningú per sortir a filmar. La primera pel·lícula es va dir “Un bon consell”, i donava idees a la gent perquè es fes sòcia de la secció de Belles Arts i tingués una càmera. També vaig fer la pel·lícula “El árbol del...”, sobre un home que té una empresa, perd diners i ha d’anar a buscar-ne i els bancs no n’hi deixen. Vaja, força d’actualitat. Desesperat, se’n va amb una corda al Pi de la Serreta, la tira i es relaxa tocant l’harmònica. No es penja i acaba fent servir la corda per baixar i veure el paisatge.

 

 

Tinc entès que també en va fer una de dibuixos...

 

Sí, amb motiu de la sortida de la píndola ‘anti-baby’. S’hi veien cigonyes de guàrdia, jugant a cartes i esperant dur criatures a les cases. Comencen a volar per mirar indrets on deixar farcells, entre els quals un lloc on hi ha una parella fent l’amor i s’hi veu un pot amb les pastilles i, és clar, passen de llarg. Al final la cigonya arriba a una casa amb 5 o 6 fills i li deixen el paquet, perquè ja no ve d’un (riu).

 

 

Les seves filmacions de la vida quotidiana també es van fer molt populars, oi?

 

Així ho sembla. Per exemple, vaig filmar la històrica nevada del Nadal del 1962 quan tot just feia uns dies que tenia la càmera. Durant uns anys vaig filmar els viatges en creuer a què em convidava una marca de rentadores i d’un any per l’altre els projectava el reportatge. Tenia molt d’èxit. I també vaig filmar la processó de Setmana Santa, grups de caramelles cantant a la meva filla, la gent del Coro, la desaparició de la caserna de l’Exèrcit i la inauguració de l’actual Plaça Penedès, dia en què van venir a Vilafranca representants de l’Exèrcit d’arreu; la col·locació del pessebre al Pic de l’Àliga  i, és clar, la Festa Major.

 

 

De la qual va ser-ne administrador. Què recorda de la festa d’ara fa 50 anys?

 

Que va ser la primera amb el pregó en català, fet pel Mercadé, fill de Vilafranca, ex-estudiant del Col·legi Sant Ramon i professor de l’Escola Massana de Barcelona; també va ser el primer cop que hi va haver un espectacle davant del Palau Baltà -un ballet de l’Arboç molt conegut aleshores, amb cobla i tot dalt de l’escenari-; va venir la banda de Llíria per segona vegada, el concert de la banda es va fer al Casal i el dia 31 es va fer a l’empostissat un homenatge a l’Enric Cortés ‘El francès’, que havia ballat 25 anys amb el ball de Panderos. Pel que fa al finançament de la festa, per fer diners vam sortejar un quadre del pintor Lluís Maria Güell, ja molt conegut, i com que no va sortir el premiat el vam donar a l’Ajuntament; i amb un treballador de l’Ajuntament vam anar els administradors a demanar la col·laboració dels veïns casa per casa. No obligàvem a donar res, però la gent donava i, és clar, les botigues més. Sant Fèlix va entrar a Ca l’Escudé, al carrer de Santa Maria, però el dia 1 de setembre perquè el dia tradicionalment assenyalat va ploure. Vam haver de demanar als balls i castellers si els anava bé canviar de dia i, com sempre aleshores, la processó va passar pel domicili de tots els administradors.

 

 

Parlem del seu popular negoci a la Parellada. Com va néixer?

 

En acabar els quatre anys de ‘mili’ i amb el que havia après d’electrònica de ràdios, vaig demanar a la mare que em deixés un petit taulell al punt de venda familiar de loteria (Ca la Marina) que es comunicava amb la tenda de queviures i, mica en mica, la gent em va anar portant aparells de ràdio per reparar. Aleshores vaig pensar en vendre’n i vaig anar a buscar una marca que era bona, però no coneguda, que es deia VICA i era fabricant de ràdios, porta-làmpares i altres peces per a Phillips i Telefunken. Vaig saber que als Monjos hi havia un noi que també reparava aparells de ràdio i vaig obrir el negoci amb ell dedicant-se a la reparació i jo a la venda. Era l’any 1945 i la vaig tancar al cap d’uns 50 anys. Ens vam dedicar a tot el que anava sortint en aparells electrodomèstics.

 

 

Acabem tornant a la secció de Belles Arts. Com va anar creixent?

 

A mida que va anar tenint més socis i a partir d’una iniciativa del president, Carles Munts, vam pensar en ensenyar a dibuixar. Va arribar un moment que no teníem prou espai al pis de dalt del Casal i aleshores vam passar a la Sala Cuyàs. Vam arribar a ser més d’un centenar d’alumnes.

 

 

I avui dia, vostè encara va a classes...

 

Sí, els dilluns, dimecres i divendres. Som uns 25 alumnes i hi ha un parell de professors. Quan vaig començar de president (Bages encara ho és) vaig pressionar perquè es fessin exposicions al vestíbul de l’entitat i actualment, a banda d’exposicions individuals, muntem una mostra col·lectiva a final de curs.

 

 

Ens acomiadem de Joan Bages a la porta de casa seva, un dels escenaris d’aquesta entrevista juntament amb la sala de Belles Arts del Casal, després d’un passeig força viu. Sobretot, per l’avançada edat d’aquest soci històric de la nostra entitat.

 

 

 

Ricard Vinyals / Text

Toni Galitó / Fotos

 

 

 

bottom of page