L’actual equip gestor de la secció de dansa del Casal és d’alguna manera hereu de la docència de la sempre admirada Assumpta Trens. Neus Fransi recorda que Trens “estava al costat de qualsevol moguda teatral, de dansa i espectacles, fins i tot cabaret, que es feien a la Vilafranca dels anys cinquanta del segle XX”. Aleshores “sempre” al costat de l’Assumpta Trens hi havia els seus fidels col·laboradors Manel Baró, David Mira, Guillermo Mercadé, Josep Gol, Antoni Mestres i el més tard president Jaume Massanell, entre d’altres. “Ells van anar a buscar l’Assumpta Trens, gran amant del ballet, i es va crear una escola de ballet”, recorda Fransi, que tot just arribada de Figueres, l’any 1958, ja es matricula a la Secció de Ballet vilafranquina. S’hi va estar molts anys fins que, amb 18 anys, se’n va anar a estudiar a Barcelona. El 1992 mor Assumpta Trens, a la qual se li va fer un gran homenatge i fins i tot se li va dedicar un carrer de la vila, i aquells amics de l’Assumpta Trens juntament amb el president del Casal van anar a buscar Neus Fransi per refer una escola de dansa que aleshores estava en mínims històrics: tenia una quinzena d’alumnes i a Neus Fransi, que ja tenia una altra escola de dansa, li van encomanar reflotar el projecte iniciat per Trens. “Vaig trobar-ho tal qual l’havia deixat com a alumna, es va demanar uns mínims i es va endegar l’escola de nou”, explica l’encara directora de la secció, el primer festival de la qual, el juny del 1995, ja va comptar amb més d’una seixantena d’alumnes. Aquell primer any la secció casalista donava classes de dansa neoclàssica (menys rígida i amb moviments menys estàtics que la clàssica), gym-jazz i jazz. Val a dir que Neus Fransi ja era titulada en gym-jazz per la Universitat de Bellaterra. “Posteriorment, vam anar introduint l’aprenentatge de dansa contemporània i claqué, i durant un temps també vam ensenyar flamenc”, continua Fransi, que afirma que en l’actualitat la secció de dansa “vivim una bona època, tenim uns 150 alumnes i, per exemple, des de fa uns anys també hem incorporat el ‘funky’, una modalitat de dansa molt popular. Hi ha una bona pedrera i cada disciplina compta amb la seva professora professional”.

Els beneficis de la dansa

Quan llancem la pregunta sobre per què és bo fer dansa, pràcticament totes les interlocutores presents a la taula rodona es trepitgen la resposta: “Per tot!”. Això engloba un bon estat mental, la modelació del cos en l’adolescència, la disciplina de treball... “La dansa està poc valorada al nostre país, però en d’altres més desenvolupats fins i tot s’ensenya a les escoles ordinàries”, resumeix Neus Fransi. “I a París, per exemple, pots entrar a qualsevol escola de dansa, pagar per un temps limitat i fer-ne sense problemes qualsevol dia de la setmana”, afegeix.

“No tinc la resposta davant el fet que la dansa no és reconeguda com es mereix”, intervé Montse Bolet, tot i que hi vol veure el got mig ple: “Déu ni do de les coses que es fan de dansa i el que es coneix socialment, gràcies a la lluita i esforç de molta gent”. “En aquest sentit, Barcelona, per exemple, és pionera i potent a nivell de l’Estat en dansa contemporània i Madrid, més en dansa espanyola i clàssica”, diu Neus Fransi. Anna Hierro intervé en el debat per apuntar que “en els darrers anys està pujant la popularitat de la dansa i la gent va a veure més espectacles”, per bé que, i en això coincideix tota la taula, l’actual política de subvencions i retallades en la cultura a l’Estat afecta totes les arts escèniques i, és clar, també el gènere de la dansa. Amb tot, “com que mai no hem tingut prou recursos, no hem notat tant la diferència per la crisi econòmica”, afirma Hierro, amb la qual està d’acord la seva directora: “la gent de la dansa sempre hem treballat per tirar endavant, sense importar-nos que fos dissabte, diumenge...”. “I estem molt acostumats a treballar amb menys recursos que d’altres sectors”, interromp la professora Anna Hierro, que també diu que “les ballarines tenim una gran capacitat d’improvisació i, per exemple, podem canviar uns passos d’una coreografia a deu minuts de començar. No estem tant encorcetats com els músics, per exemple”.

Les professores i la directora de la secció de dansa del Casal semblen coincidir en què una ballarina ha de tenir unes certes condicions i aptituds per ser bona, però s’ho ha de treballar, no es tracta d’una condició innata. Musicalitat, equilibri, coordinació, sensibilitat...són molt importants per a la dansa.

L’estructura de la secció

Com apuntàvem, l’actual secció de dansa del Casal compta amb diverses professores titulades: Mireia Andrade i Elena Reyes s’encarreguen de les classes d’iniciació a la dansa fins als 8 anys, Andrade també ensenya ‘funky’ i manteniment a gent més adulta; Anna Hierro és professora de dansa contemporània; Maria Bossy, ensenyava dansa clàssica i claqué; i  Neus Fransi ensenya gym-jazz, però “he fet de tot” en els 20 anys que fa que dirigeix l’escola. “El gym-jazz és un escalfament de gimnàstica sueca, amb molts treballs de coordinació i ritme, i acostumen a practicar-lo les persones més adultes de l’escola i que, sovint, no han ballat massa abans; és una disciplina molt complerta”, concreta Fransi.

Hi ha una quinzena de grups distribuïts per modalitats i edats. Tanmateix, entre les quals hi podem trobar alguna classe amb persones dels 18 als 60 anys i molts grups d’adolescents. Tot i que hi ha alumnes que hi acudeixen diàriament, el més habitual és fer un parell de sessions d’una hora i quart a la setmana.

Arribat a aquest punt de la conversa, ens interessem sobre què és la dansa per cada membre de la taula. Comença la Maria Bossy per remarcar que la dansa clàssica (ballet) “és la base de tota disciplina de dansa (...) i penso que, tot i que tothom pot ballar clàssic, l’ideal és gaudir d’un físic determinat”. En aquest sentit, Anna Hierro reitera que “si no tens unes característiques físiques innates, t’ho has de treballar molt”. A nivell menys professional, la Montse Bolet intervé per dir que “evidentment, tothom té cabuda en el món de la dansa. Aporta molts valors positius”.

Maria Bossy dóna unes pinzellades històriques sobre aquesta disciplina artística. “Ballar ‘en-dehors’ (obrint els peus i les cames) va sorgir al segle XVIII perquè així el rei Lluís XIV lluïa les sabates en caminar. Si es treballa bé, és un estil lògic per tenir més equilibri i estabilitat i, per exemple, pots aixecar més la cama que quan has girat en paral·lel. És més elegant”. I la mateixa professora afegeix que el claqué “aporta sentit del ritme, és divertit i explores molt el moviment dins del ritme”. Sobre aquest mateix estil de dansa, Bossy conclou que “en un 40% dels espectacles podem parlar que és improvitsació, que, això sí, es treballa i es practica. Hi ha tota una tècnica al darrere”.

De la seva banda, Anna Hierro comenta que “la dansa contemporània és un llenguatge diferent del clàssic, però està molt connectat. La dansa moderna i contemporània van néixer a principi del segle XX com a resposta de la dansa clàssica. Es treballa més l’esquena que en l’estil clàssic, que bàsicament treballa més el pla vertical”.

Pel que fa a l’edat d’iniciació a la dansa, Mireia Andrade no la considera imprescindible per arribar a ser una bona ballarina, tot i que, és clar, si es comença de molt jove “és millor i aprens més a través del joc”. “El que sí és important o ideal, però, si es vol arribar lluny en el món de la dansa”, apunta Anna Hierro, “és no començar després del canvi físic del cos. Evidentment, hi ha excepcions, com el cas del Joan Palau, que va començar amb 20 anys”.

Mireia Andrade treu el tema del ‘funky’, “un ball modern i comercial, tot i que es pot ballar amb música no tant actual”. Aquest estil de dansa, segons recorda Andrade, “arriba a la gent amb la música pop i ‘funky’ i a través dels videoclips. Actualment, és l’estil més popular perquè l’ha donat a conèixer la televisió, amb sèries que han influït perquè els joves entressin a les escoles de dansa. El ‘funky’ també és una porta d’entrada a la dansa i atrau, o connecta més, amb els nois”.

Només per a noies?

Precisament, parlant de la relació de la dansa amb el gènere de qui la practica, sembla estesa socialment la percepció que es tracta d’una formació per a noies. “És un tòpic que costa d’esborrar”, diu Neus Fransi, la qual cita el cas de Marc Fernández, un noi que “venia als quatre anys a l’escola a veure a sa germana i sa mare i ara està becat i és un excel·lent ballarí. La mateixa mare em va dir que ‘no travessaria mai una porta de dansa’, perquè no està ben vist per la societat”. La directora de dansa al Casal afegeix que en les quatre dècades que duu ensenyant “he vist que normalment el nen que ve en sap, està dotat per la dansa i li agrada i, en canvi, moltes nenes venen d’entrada perquè és el somni de la seva mare i a elles al principi tant els fa. Al final, malauradament, els nens acaben plegant abans d’hora; moltes vegades per la pressió de companys”.

Acabem la conversa sobre la secció de dansa del Casal tot comprovant que, entre d’altres beneficis, aquesta formació també ajuda a “fer grup amb gent que podem ser molt diferents, de caràcter, edat i demés, però que treballem per un mateix objectiu: estar bé”, diu Montse Bolet, que conclou: “el meu cos necessita la dansa; si paro un temps, trobo que em fa falta algo molt important”. “La filosofia de l’escola una mica també és aquesta, la de crear un grup, una relació humana i la formació personal. Potenciem uns valors en una societat individualista”, rebla Neus Fransi, la qual conclou: “veig bé la salut actual de la dansa, que es mou amb passos petits, però la pràctica de la qual va creixent: el que ha provat la dansa, ja la necessita per sempre més”.

Ricard Vinyals / Text

Toni Galitó / Fotos